Sotileza (1885) és el títol d'una novel·la de José María Pereda (Polanco, Cantàbria, 1833-Santander, Cantàbria, 1906). En la narració, Sotileza és el nom amb què es coneix a la nena òrfena Silda, que havia estat recollida per un matrimoni de pescadors i que en el transcurs de la història s'enamoraria d'Andrés, fill d'un prestigiós mariner. L'escenari d'aquesta novel·la costumbrista es troba al Santander mariner i pescador del segle XIX, ambient que Pereda coneixia per haver-hi passat alguns anys de la seva infància i primera joventut, i descrit amb gran detall a través de les seves gents, els carrers, les cases, els treballs i les diversions.
En aquesta època Dionís Baixeras ja sentia atracció per la vida dels mariners, i la novel·la arribaria a les seves mans tan aviat com aquesta veié la llum, molt probablement essent llegida amb avidesa i gran curiositat pel nostre pintor. I què ens ho demostra?
Un quadre.
Recentment hem localitzat un oli, que bé podria semblar-nos inacabat i que ens ha dut a fer aquesta afirmació. En la pintura hi veiem un bromós escenari de costa darrere del rostre d'un nen a mig camí de la fràgil infància i la primera joventut, un nen amb barretina, desendreçat i plantant cara a la timidesa que els anys li acabaran robant. El pintor va escriure "Muergo" en una cantonada del quadre, precedint les paraules "Sotileza - Pereda" de mida més petita, i la datà en el 1885. Si hem llegit la història, narrada d'una forma viva i realista, no se'ns planteja cap mena de dubte a l'hora de saber què representa aquest rostre, i per tant de desvetllar quin personatge va imaginar i retratar Baixeras. Si ens basem en aquest quadre constatem que l'autor va dedicar els seus pinzells al maldestre i brusc Muergo, concepte d'origen mariner amb què es coneix a un dels personatges de la novel·la.
Per ajudar al lector, al final del relat se'ns desvetlla el significat d'algunes paraules que sense cap mena de dubte acabarem relacionant amb els personatges a les que donen nom:
"SOTILEZA
La parte más fina del aparejo de pescar donde va el anzuelo. Las hay de alambre, de cordelillo y de tanza. Por extensión, todo cordel muy fino.
MUERGO
Molusco de conchas largas, angostas, conxevas y amarillentas; por el tamaño y la forma es idéntico al mango de un cuchillo de mesa. Se oculta verticalmente en las playas de arena, y se pesca a la bajamar, con un gancho de alambre."
A continuació en transcrivim alguns fragments:
"Muergo no iba ya a su casa, porque a medio verano y por
gestiones
del fraile, a instancias de tía Sidora, fue colocado de
muchacho de
lancha en la de tío Reñales, patrón del Cabildo de Abajo.
Costó mucho
trabajo sujetarle a las diarias tareas de desenmallar la
sardina, achicar
el agua y otras semejantes de su obligación; pero algunos
chicotazos y
bofetones, aplicados de firme y a tiempo, le hicieron entrar
por vereda,
hasta que notó que cuando no iba a la mar con la lancha, se
pasaba
bien el rato entre los camaradas del oficio, esperándola en
el Muelle, o
durmiendo sobre el panel para custodiarla hasta la
madrugada,
ocasiones en que la necesidad les inspiraba recursos de gran
entrenamiento, brutales casi siempre y hasta feroces, en
relación con
los gustos y naturaleza moral de cualquier hijo de familia;
mas no para
aquella casta de seres excepcionales, amamantados por las
intemperies,
que, descalzos y medio desnudos, se duermen tan guapamente,
hechos
un ovillo, sin tiritar y cantando, en el hueco de una puerta
cerrada del
Muelle, durante las más frías y lluviosas horas de una noche
de invierno."
"Muergo avanzó dos pasos hacia Sotileza. Ésta, después de
mirarle de
arriba abajo, le deshizo el nudo mal hecho de la corbata de
seda negra,
volvió a hacerle como era debido; estiró los fuelles de la
pechera de la
camisa y arregló sobre ella las largas puntas colgantes del
pañuelo de
marga de seda. Muergo le dejaba hacer, sin atreverse a
respirar
siquiera. Sentía en el pecho la impresión de aquellos dulces
manoseos, y temblaba de pies a cabeza."
 |
Dionís Baixeras
Muergo
1885
Oli s/tela, 55 x 38,7 cm.
Col·lecció particular |
Tot el relat desprèn olor a mar, com les marines pintades per Dionís Baixeras. José María Pereda, tal i com afirmà José Manuel González Herrán, va recrear "Un Santander mitificado por el recuerdo, inmóvil en la lejanía (...) con ese tinte embellecedor que proporciona la nostalgia." Per la seva part, Baixeras en el llenguatge de la pintura, ens mostra la placidesa de les costes i dels homes, de les dones i els nens que treballen, contemplen o juguen immersos en la calitja. Les marines del pintor idealitzen la vida dels pescadors, o així ens ho sembla quan contemplem sorpresos la mirada introspectiva que emana de cadascún d'ells.
___________________________
BONET, Laureano, « Introducción biográfica y crítica » a la
seva edició de José María de Pereda, La puchera,
Madrid: Castalia, 1980, pp. 7-63.
GONZÁLEZ HERRÁN, José Manuel, « El Santander de Pereda: Sotileza (1885) y Nubes de estío (1891) » a Anales,
núm. 24 (2012), pp. 111-124.
.jpg)
