El passat 20 de novembre de 2014 Jordi Tarradas fa una entrevista radiofònica i en directe a Enric Orriols. El presenta com el que és, una figura eminent de Sabadell que ens explica les seves arrels, la seva trajectòria com a professional, la seva passió per la pintura i la seva vocació per l'art, que l'Enric ol·lecciona minuciosament seguint un impuls que només les grans sensibilitats poden sentir i fer sentir.
Com no podia ser d'una altra manera Dionís Baixeras apareix en aquesta entrevista, que acaba adoptant el caràcter d'una conversa entre (gairebé) vells amics i és encapçalada per la Simfonia nº 9 de Beethoven, que Enric tria com a oda a l'alegria i també, com a peça que es relaciona amb el seu inesgotable amor per la bellesa artística.
Una primera part dedicada als seus orígens i a la seva carrera és tímidament fragmentada amb El cant dels ocells de Pau Casals, igualment elecció de l'Enric com a cant a la llibertat. I després d'exposar l'ambiciós i alhora realista i factible projecte al voltant de Baixeras en el qual estem treballant, ens delecten amb l'ària del tercer acte "Nessun Dorma" de l'òpera Turandot (Giacomo Puccini), on "All'alba vincerò!" és cantat pel personatge de Calaf a Turandot. Novament un crit al triomf. Un "vincerò" que bé podríem aplicar a una futura culminació de la nostra comesa a l'entorn del nostre pintor Dionís Baixeras.
Entrevista a Enric Orriols al programa "De bona pell" de Ràdio Sabadell (20-XI-2014)
lunes, 24 de noviembre de 2014
viernes, 17 de octubre de 2014
"La pintura mural de Dionís Baixeras (1862-1943)", un article publicat a GOYA. Revista de Arte
Gràcies al present article desvetllem, també, documentació inèdita d'una sèrie de decoracions que han estat destruïdes o han desaparegut, com per exemple la del Palau del marquès de Ciutadilla, la del Seminari Conciliar i la Capella dels Dominics, a Barcelona.
A continuació poden veure informació detalla del número 348 de GOYA :
http://www.flg.es/revista-goya/ultimo-numero-last-issue
http://museolazarogaldiano.wordpress.com/2014/10/14/revista-goya-348-imagenes-resumenes/
REFERÈNCIA DE L'ARTICLE
ALSINA, Esther, "La pintura mural de Dionís Baixeras (1862-1943)" a GOYA. Revista de Arte, núm. 348 (VII/IX-2014), pp. 242-253.
miércoles, 18 de junio de 2014
Retrat d'un personatge de ficció de "Sotileza": Dionís Baixeras va imaginar com seria "Muergo"
Sotileza (1885) és el títol d'una novel·la de José María Pereda (Polanco, Cantàbria, 1833-Santander, Cantàbria, 1906). En la narració, Sotileza és el nom amb què es coneix a la nena òrfena Silda, que havia estat recollida per un matrimoni de pescadors i que en el transcurs de la història s'enamoraria d'Andrés, fill d'un prestigiós mariner. L'escenari d'aquesta novel·la costumbrista es troba al Santander mariner i pescador del segle XIX, ambient que Pereda coneixia per haver-hi passat alguns anys de la seva infància i primera joventut, i descrit amb gran detall a través de les seves gents, els carrers, les cases, els treballs i les diversions.
En aquesta època Dionís Baixeras ja sentia atracció per la vida dels mariners, i la novel·la arribaria a les seves mans tan aviat com aquesta veié la llum, molt probablement essent llegida amb avidesa i gran curiositat pel nostre pintor. I què ens ho demostra?
Un quadre.
Recentment hem localitzat un oli, que bé podria semblar-nos inacabat i que ens ha dut a fer aquesta afirmació. En la pintura hi veiem un bromós escenari de costa darrere del rostre d'un nen a mig camí de la fràgil infància i la primera joventut, un nen amb barretina, desendreçat i plantant cara a la timidesa que els anys li acabaran robant. El pintor va escriure "Muergo" en una cantonada del quadre, precedint les paraules "Sotileza - Pereda" de mida més petita, i la datà en el 1885. Si hem llegit la història, narrada d'una forma viva i realista, no se'ns planteja cap mena de dubte a l'hora de saber què representa aquest rostre, i per tant de desvetllar quin personatge va imaginar i retratar Baixeras. Si ens basem en aquest quadre constatem que l'autor va dedicar els seus pinzells al maldestre i brusc Muergo, concepte d'origen mariner amb què es coneix a un dels personatges de la novel·la.
Per ajudar al lector, al final del relat se'ns desvetlla el significat d'algunes paraules que sense cap mena de dubte acabarem relacionant amb els personatges a les que donen nom:
"SOTILEZA
La parte más fina del aparejo de pescar donde va el anzuelo. Las hay de alambre, de cordelillo y de tanza. Por extensión, todo cordel muy fino.
MUERGO
Molusco de conchas largas, angostas, conxevas y amarillentas; por el tamaño y la forma es idéntico al mango de un cuchillo de mesa. Se oculta verticalmente en las playas de arena, y se pesca a la bajamar, con un gancho de alambre."
A continuació en transcrivim alguns fragments:
En aquesta època Dionís Baixeras ja sentia atracció per la vida dels mariners, i la novel·la arribaria a les seves mans tan aviat com aquesta veié la llum, molt probablement essent llegida amb avidesa i gran curiositat pel nostre pintor. I què ens ho demostra?
Un quadre.
Recentment hem localitzat un oli, que bé podria semblar-nos inacabat i que ens ha dut a fer aquesta afirmació. En la pintura hi veiem un bromós escenari de costa darrere del rostre d'un nen a mig camí de la fràgil infància i la primera joventut, un nen amb barretina, desendreçat i plantant cara a la timidesa que els anys li acabaran robant. El pintor va escriure "Muergo" en una cantonada del quadre, precedint les paraules "Sotileza - Pereda" de mida més petita, i la datà en el 1885. Si hem llegit la història, narrada d'una forma viva i realista, no se'ns planteja cap mena de dubte a l'hora de saber què representa aquest rostre, i per tant de desvetllar quin personatge va imaginar i retratar Baixeras. Si ens basem en aquest quadre constatem que l'autor va dedicar els seus pinzells al maldestre i brusc Muergo, concepte d'origen mariner amb què es coneix a un dels personatges de la novel·la.
Per ajudar al lector, al final del relat se'ns desvetlla el significat d'algunes paraules que sense cap mena de dubte acabarem relacionant amb els personatges a les que donen nom:
"SOTILEZA
La parte más fina del aparejo de pescar donde va el anzuelo. Las hay de alambre, de cordelillo y de tanza. Por extensión, todo cordel muy fino.
MUERGO
Molusco de conchas largas, angostas, conxevas y amarillentas; por el tamaño y la forma es idéntico al mango de un cuchillo de mesa. Se oculta verticalmente en las playas de arena, y se pesca a la bajamar, con un gancho de alambre."
A continuació en transcrivim alguns fragments:
"Muergo no iba ya a su casa, porque a medio verano y por
gestiones
del fraile, a instancias de tía Sidora, fue colocado de
muchacho de
lancha en la de tío Reñales, patrón del Cabildo de Abajo.
Costó mucho
trabajo sujetarle a las diarias tareas de desenmallar la
sardina, achicar
el agua y otras semejantes de su obligación; pero algunos
chicotazos y
bofetones, aplicados de firme y a tiempo, le hicieron entrar
por vereda,
hasta que notó que cuando no iba a la mar con la lancha, se
pasaba
bien el rato entre los camaradas del oficio, esperándola en
el Muelle, o
durmiendo sobre el panel para custodiarla hasta la
madrugada,
ocasiones en que la necesidad les inspiraba recursos de gran
entrenamiento, brutales casi siempre y hasta feroces, en
relación con
los gustos y naturaleza moral de cualquier hijo de familia;
mas no para
aquella casta de seres excepcionales, amamantados por las
intemperies,
que, descalzos y medio desnudos, se duermen tan guapamente,
hechos
un ovillo, sin tiritar y cantando, en el hueco de una puerta
cerrada del
Muelle, durante las más frías y lluviosas horas de una noche
de invierno."
"Muergo avanzó dos pasos hacia Sotileza. Ésta, después de
mirarle de
arriba abajo, le deshizo el nudo mal hecho de la corbata de
seda negra,
volvió a hacerle como era debido; estiró los fuelles de la
pechera de la
camisa y arregló sobre ella las largas puntas colgantes del
pañuelo de
marga de seda. Muergo le dejaba hacer, sin atreverse a
respirar
siquiera. Sentía en el pecho la impresión de aquellos dulces
manoseos, y temblaba de pies a cabeza."
 |
| Dionís Baixeras Muergo 1885 Oli s/tela, 55 x 38,7 cm. Col·lecció particular |
___________________________
BONET, Laureano, « Introducción biográfica y crítica » a la
seva edició de José María de Pereda, La puchera,
Madrid: Castalia, 1980, pp. 7-63.
GONZÁLEZ HERRÁN, José Manuel, « El Santander de Pereda: Sotileza (1885) y Nubes de estío (1891) » a Anales,
núm. 24 (2012), pp. 111-124.
jueves, 27 de marzo de 2014
Paisatges urbans
Com s'ha explicat en una anterior entrada, l'any 1910 Dionís Baixeras va rebre l'encàrrec per part de l'alcalde de la ciutat, aleshores José Roig Bergadà, de la decoració del seu despatx. Va iniciar el gran fris amb gran al·licient, però després de que se n'aprovessin els esbossos, va haver d'aturar l'execució dels plafons definitus degut a que havia d'anar a Madrid per tal de presentar-se a les oposicions a la "cátedra de colorido y composición" de les escoles superiors de la Llotja de Barcelona.
A causa dels llargs torns d'opositors, Baixeras gaudí de moltes hores lliures a la ciutat i es va dedicar a retratar-la, tant els indrets dels moderns carrers i edificis com "el viejo Madrid, tan típico con sus antiguas casas de vecindad y sus buhardillas, las agudas torres de sus campanarios, templos y palacios, como de sus grandiosas plazas y avenidas." En aquells moments l'artista recordaria els magnífics dibuixos que havia elaborat de la Barcelona vella pocs anys abans. I ben conscient de que el seu pas per les oposicions no donaria els fruits esperats, decidí adreçar el seu temperament plàstic en els aspectes típics de Madrid.
Aleshores, Baixeras aturà el seu cavallet i els estris per dibuixar en la vorera del carrer d'Alcalá junt al carrer de Sevilla, però ben aviat es va veure sorprès per diversos agents de l'autoritat, que li van exigir que aturés la feina o l'haurien de detenir perquè interrompia el pas públic a causa d'una multitud de vianants que s'havien aturat a contemplar-lo. No obstant, l'artista no desistí i va aconseguir les autoritzacions de l'alcalde de Madrid, del cap superior de la policia i del governador per tal de seguir amb la seva producció en el mateix punt on dies enrere havia parat la realització dels dibuixos.
Així doncs, quan vàrem localitzar en una col·lecció particular el dibuix d'una esplèndida vista urbana de Madrid, concretament l'encreuament del carrer d'Alcalá amb el de Sevilla, vàrem imaginar l'escena en què Dionís Baixeras atreia la mirada d'un gran nombre de curiosos que observaven admirats com el mestre dibuixava amb gran perícia la ciutat que els envoltava.
A més, en la citada exhibició s'hi van exposar alguns aiguaforts, com el que presentem a continuació i que representa la Puerta del Sol:
I retornant al motiu que justificava l'estada de Dionís Baixeras a Madrid, és a dir les oposicions, segons el que narrà en el manuscrit de les seves memòries, va ser "derrotado" i va afegir que tal resultat era en el fons "buena señal de que era mejor para mí recuperar entera libertad de acción para ocupar todo el tiempo en mis excursiones para la elección de temas y para la libre ejecución de mis futuras obras, como así lo he creído siempre." Així doncs, els seus records de Madrid en el sojorn de l'any 1911 bateguen en les vistes urbanes que hem pogut localitzar, malgrat que encara no les hem pogut contemplar en la seva totalitat.
A causa dels llargs torns d'opositors, Baixeras gaudí de moltes hores lliures a la ciutat i es va dedicar a retratar-la, tant els indrets dels moderns carrers i edificis com "el viejo Madrid, tan típico con sus antiguas casas de vecindad y sus buhardillas, las agudas torres de sus campanarios, templos y palacios, como de sus grandiosas plazas y avenidas." En aquells moments l'artista recordaria els magnífics dibuixos que havia elaborat de la Barcelona vella pocs anys abans. I ben conscient de que el seu pas per les oposicions no donaria els fruits esperats, decidí adreçar el seu temperament plàstic en els aspectes típics de Madrid.
Aleshores, Baixeras aturà el seu cavallet i els estris per dibuixar en la vorera del carrer d'Alcalá junt al carrer de Sevilla, però ben aviat es va veure sorprès per diversos agents de l'autoritat, que li van exigir que aturés la feina o l'haurien de detenir perquè interrompia el pas públic a causa d'una multitud de vianants que s'havien aturat a contemplar-lo. No obstant, l'artista no desistí i va aconseguir les autoritzacions de l'alcalde de Madrid, del cap superior de la policia i del governador per tal de seguir amb la seva producció en el mateix punt on dies enrere havia parat la realització dels dibuixos.
Així doncs, quan vàrem localitzar en una col·lecció particular el dibuix d'una esplèndida vista urbana de Madrid, concretament l'encreuament del carrer d'Alcalá amb el de Sevilla, vàrem imaginar l'escena en què Dionís Baixeras atreia la mirada d'un gran nombre de curiosos que observaven admirats com el mestre dibuixava amb gran perícia la ciutat que els envoltava.
 |
| Dionís Baixeras Madrid. Carrer d'Alcalá, encreuament amb el de Sevilla 1911 Carbó, llapis París i llapis velours s/paper, 40 x 30 cm. Col. Particular |
.jpg) |
| Catàleg de l'Exposició de treballs executats a Madrid per en Dionís Baixeras. Barcelona, Sala Parés, juliol 1911 |
Molt probablement, aquest mateix dibuix és en realitat l'obra que es va exposar amb el número 18 com a Carrer d'Alcalá, encreuament amb la de Sevilla (crepuscle) a la Sala Parés amb motiu de l'"Exposició de treballs executats a Madrid per en Dionís Baixeras" (1911).
A més, en la citada exhibició s'hi van exposar alguns aiguaforts, com el que presentem a continuació i que representa la Puerta del Sol:
 |
| Dionís Baixeras Madrid. Puerta del Sol 1911 Aiguafort, 11,5 x 15,5 cm. Col. Particular |
I retornant al motiu que justificava l'estada de Dionís Baixeras a Madrid, és a dir les oposicions, segons el que narrà en el manuscrit de les seves memòries, va ser "derrotado" i va afegir que tal resultat era en el fons "buena señal de que era mejor para mí recuperar entera libertad de acción para ocupar todo el tiempo en mis excursiones para la elección de temas y para la libre ejecución de mis futuras obras, como así lo he creído siempre." Així doncs, els seus records de Madrid en el sojorn de l'any 1911 bateguen en les vistes urbanes que hem pogut localitzar, malgrat que encara no les hem pogut contemplar en la seva totalitat.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)